Llegendes història i llocs d´interès

Llegenda de Rubió i el seu escut heràldic.

El castell de Rubió s’aixeca, soberg, a la punta d’un serrat en un dels més alts indrets de la
comarca de l’Anoia. En temps de la Reconquesta, quan sovintejaven les incursions de les
patuleies sarraïnes, les accions del infidels no hi volien saber gran cosa amb una fortalesa tan
ben situada i fortificada. Pel seu emplaçament estratègic, tothom el tenia per un castell
inexpugnable.
Però l’anomenada del senyoriu de Rubió no era pas per aquesta sola cosa; amés de ponderar
la fama del castell, la gent del poble també parlava aboca plena de la bellesa de la filla del
senyor, una damisel·la que es trobava a la flor de l’edat i que tothom que la veia quedava
encisat de tal formosor.
La fama dels encants de la pubilla de Rubió es va estendre tan enllà que fins i tot arribà a oïdes
d’un reietó musulmà que, amb el seu escamot estava de guarnició en les afraus del riu Gaià.
Fou un mercader jueu qui donà tal noticia al cabdill sarraí. Ell, encuriosit per contemplar tan
ponderada boniquesa, es va disfressa de camperol i, acompanyat pel mateix marxant, va
penetrar en els dominis cristians. I, veus ací que un diumenge, quan la damisel·la,
acompanyada de la seva dida, sortia de complir els deures religiosos, el sarraí fent el desentès,
va poder esguardar aquella beutat.
– Per Alà, exclamà admirat, mai els meus ulls no havien contemplat criatura tan bella. No
menties pas, marxant, quan en parlaves, No crec que sien més formoses les hurís que Mahoma
guarda en el seu Paradís!…
El reietó, guiat pel marxant, va tornar al seu campament, però, per més que passaven els dies,
no es podia treure de la memòria la faç resplendent de la filla dels senyors de Rubió. El record
d’aquell rostre es va convertir en una obsessió per el cabdill; sense saber-ho s’havia enamoratbojament de la damisel·la. I, ampés per aquella fal·lera. Va planejar una aventura, pensant que
potser així la podria obtenir per esposa.
Aplegà tota la host i les màquines de guerra i encontinent es dirigí a Rubió i envoltà de tropes
el castell, que va quedar completament assetjat. La de les masies; homes , dones i mainada, a
correcuita es van refugiar dintre la fortalesa. Tots els homes alerta, comanats pel Baró i els
seus cavallers, van esperar, serens, l’acció del sarraïns per tal de repel·lir l’agressió.rubio
Així va passar la primera nit. L’endemà el reitó va expedir un emissari parlamentar amb el
Baró. L’enviat parlà així:
– El meu Cabdill et tramet una salutació ben afectuosa alhora que et comunica que no pensa
pas atacar la fortalesa, ja que la considera invencible per acció de les armes. Però si que pensa
vèncer-la per altres mitjans, puix que no aixecarà el setge fins que la fam us aconselli allò que
més us convingui. Per al meu Cabdill, el temps no compta. Tant hi podem passar dues
llunacions con tres com quatre. I doneu-vos per assabentats que el seu exèrcit és prou poderós
per repel·lir qualsevol ajut que us pogués venir de fora estant…
El Senyor de Rubió, molt digne i molt altiu respongué:
– Comunica al teu Cabdill que per ara no pensem pas rendir-nos. Que podem resistir molt més
el que ell es pensa. Digues-li també, que si ell té un escamot poderós, nosaltres comptem amb
l’ajut del nostre Déu que, quan menys s’ho pensi, pot desfermar tempestes de llamps i diluvis
que poden desconfiar el seu exèrcit d’altres de més poderosos. I ara, allunya’t abans que una
sageta dels meus arquers no travessi el teu cervell.
L’emissari se’n va tornar i els environs del castell, encara cercats, van restar tranquils una bona
colla de dies. Dintre del clos de muralles es va raccionar el menjar i l’aigua per tal de poder
resistir el setge. Algun dia va ploure abundosament, cosa que si marejava als sarraïns, en canvi
omplia les cisternes del castell augmentant la provisió d’aigua. Tot i la tranquil·litat que
regnava, aquella situació migrava força el senyor de Rubió; ell hauria preferit que l’enemic
ataqués, però el cercle musulmà no es movia de lloc. Però si la tropa no es movia, el cabdill
prou es bellugava, ja que cada jorn, amagant-se en la bardissa s’apropava al castell tant com
podia per tal de poder contemplar la figura airosa de la seva aimada, si apareixia en alguna
finestra. A l’hora de dinar, segur que la veuria, ja que els senyors menjaven a la galeria
porticada que donava a la façana de migdia. Allà, per fastiguejar a l’enemic fingien que
menjaven en abundor. Però el Cabdill no es fixava pas en aquest detall; ell només tenia ulls per
mirar i remirar la nina que li tenia el cor robat…
I el dia que el setge s’havia allargat prou temps, es va presentar ell mateix davant el castell.
Vestit amb les millor gales i acompanyat de quatre llancers, demanà a la guàrdia per parlar
amb el Baró. Quan es trobà a la seva presencia li va dir:
– Noble senyor de Rubió; que Al·la sia amb tu. Avui no t’envio cap ambaixada; avui sóc jo qui et
parla., Abdul·là Ben Almagir, emparentat amb el Valí de Terol. No et vinc a parlar de guerra, tot
el contrari; m’acosto a tu per fer-te sabedor que, enamorat bojament de la teva filla, faig
petició formal de la seva mà. Si me la concedissis, a més de fer-me el més venturòsdels mortals, podries comptar amb un bon aliat, ja que la meva host és molt nombrosa. A més
el setge que pesa sobre el teu castell, paraula de Cavaller, tot seguit fóra aixecat…
Passats uns moments de silenci el Baró va respondre:
– Valerós Cabdill; la teva petició es cosa que s’ha de meditar. Dóna’m de temps fins demà a
posta de sol. Llavors tindràs la resposta.
El Cabdill molt rumbós es va retirar: El Baró restà molt cavil·lós; no gosava adir res. La
baronessa plorava silenciosa, però la pubilla aviat va prendre partit. L’endemà, a punta de dia,
es presentà a la cuina del castell. Agafà amb la mà dreta un tallant i, posant l’esquerra sobre el
piló, d’un sol cop se la va tallar. Col·locà la mà en una arqueta de plata i la féu dur al Cabdill
moro per un ballester amb l’encàrrec de trametre-li les següents paraules: – Ací tens la mà de
la Pubilla. Ara, si vols fer honor a la teva paraula de Cavaller, només et resta d’aixecar el setge.
Així es va resoldre aquella situació tan aparatosa. Per això, en l’escut de Rubió hi campeja una
mà femenina en un quarter; en l’altre; dues mitges llunes, símbol del musulmà, però, posades
cap per avall

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s