Llegenda de Sant Jaume Sesoliveres

En un viatge que feia Sant Jaume d’Ilerda, (avui se’n diu Lleida) a la ciutat de Jespus (ciutat
romana ubicada al costat del que és avui Igualada) situada a la riba del riu Anoia. El sol feia
estona que s’havia post i la foscor ho anava envaint tot, Ell ja pensava en ajocar-se i passar la
nit dessota d’un arbre, però tenia una set que l’abrusava i l’aigua de la carabasseta feia estona
que se li havia acabat. Per això anava caminant amb l’esperança de trobar una font. Tot d’una
li semblà sentir la remor d’un raig d’aigua i deixant el camí s’adreçà cap el lloc d’on venia el
sorollet. Desprès de cercar un xic, prop d’unes oliveres, va descobrir la font. Va beure fins
sadollar-se i es llevà les sandàlies, bo i ficant els peus embutllofats sota el reig de la font. Així
passà una bella estona contemplant el firmament estrellat i lloant a Déu creador de tanta
bellesa. Reposant a pleret, aplacada la xardor i alleugerit de la RABIOR DELS PEUS, el bo de
Sant Jaume s’encomanava a Déu com cada vesprada; els ulls se li van anar tancant i es va
adormir beatíficament.
Aquella nit la va passar somniant i el somni fou bell, poètic, encisador…
La visió onírica li mostrava una mar d’altes i encrespades ones d’enmig de les quals m’emergia
una gran massa rocosa, un bloc sense forma concreta; a mida que sobreeixia la muntanyota s’anaven retirant les aigües fins a desaparèixer del tot. Aleshores es va girar un ventijol que
remorejava com una música i al seu compàs s’apropà una munió d’angelets lleugers,
bellugadissos, que es posaren a treballar damunt de la roca. Feinejaven amb tanta harmonia
que més que un treball semblava una dansa. Els que més fressa movien era un equip que
anaven armats amb serres d’or i vet ací que serrant, serrant, afaiçonaren la massa, la qual
adquiria un perfil tan joliu que aquell bloc bastard s’anava transformant, de mica en mica en
un conjunt de roques d’airós perfil. Darrera dels que serraven vingueren els jardiners, plantant
arbres i sembrant arbustos i floretes boscanes i tots els altres angelets ajudaven a feines
auxiliars. Vet ací, doncs, que amb aquell ritme tan gentil aviat van enllestir la feina. Però, entre
el serrar dels uns i el remoure la terra els altre, la pols tot ho envaïa; aleshores cridaren la pluja
del cel, amb la virtut de la qual aquella polseguera s’esvaí i el paratge esdevingué bell,net,polit
i tapissat de verdor…
Un altre estol de serafins, s’apropà, portant un setial d’or massís que col·locaren al bell mig del
rocam. Un cop emplaçat el Tron, per entre mig d’aquells camins encatifats,aparagué
majestuosa la Verge Maria amb el seu Fillet als braços i s’assagué al Soli que amb tanta devoció
obraren els esperits celestials. Els angelets llavors, voleiant escol·locaren al seu entorn bo i
teixint una corona de glòria a llur Regina, Sobirana de Cel i Terra.
En somnis, Sant Jaume, contemplava extasiat tan bell apoteosi quan de sobte se sentí agafat
per poderosos braços que se l’emportaven espais enllà fins a deixar-lo al pedestal mateix de la
Senyora. La verge el rebia somrient bo i aixoplugant-lo sota el seu mantell blau mentre ell, amb
gran reverència li besava els peus… Aleshores Sant Jaume es despertà, justament quan el
somni més li plaïa…
S’aixeca a l’hora que apuntava l’alba: es fregava els ulls per a deixondir-se quan mirant a la
llunyania va quedar desconcertat; no sabia ben bé si encara dormia o si realment estava
despert; a l’horitzó i a contrallum del sol ixent, s’hi dibuixava la silueta de la mateixa muntanya
que havia somniat… Sí, sí, no hi havia dubte; a mida que es feia clar identificava la seva forma,
el seu color i el seu encís misteriós!. Embadalit se la mirava quan s’escaigueren a passar uns
camperols que li donaren el bon dia; ell els tornà la salutació mentre els preguntava:
-Digueu-me, bona gent. Quina és aquesta muntanya tan bella?
-Es la muntanya de Montserrat.
El sant baró anava de sorpresa en sorpresa, si parat havia quedat enveurà la muntanya, més hi
restava en saber el seu nom. Montserrat, pensava; intuïa que aquelles roques eren un recer
escollit per la mateixa Verge per convertir-les en escambell de la seva glòria!… El despertà del
seu encantament la veu d’aquells pagesos que li deien:
-Es veu que sou foraster, vós, puix a set hores a la rodona tothom la coneix. No veieu que és
tan diferent de les altres!…
-Si soc foraster, digué ell com parlant d’esma. De terres molt llunyanes, més enllà de la mar. Ja
més refet continuà. I, digueu-me, és molt lluny la ciutat de Jespus?
-A bon pas hi ha mitja horeta. Què per ventura hi aneu?-Allà am dirigia.
-Doncs,si us plau la nostra companyia hi podem anar junts: nosaltre stambé hi anàvem…
Vet acíque es posaren a caminar vers la ciutat i pel camí tot fent conversa, Sant Jaume ja els va
sortir a parlar de la Divinitat de Crist de l’excel·lencia de la Doctrina. Com podeu veurel’Apòstol
no perdia el temps.
Així s’inicià l’Evangelització de Jespus