Llegendes història i llocs d´interès

Castell de Calaf

El Castell de Calaf és a la part alta de la població de Calaf, al cim d’un turó. Està declarat com a
Bé Cultural d’Interès Nacional. Des del castell es podia controlar el poble i tot el pla immediat,
per on passaven diverses vies de comunicació importants. Se’l considera una de les
fortificacions més importants de la comarca i que caldria relacionar amb altres edificis de
planta poligonal com el proper castell de Mirambell.
Passades les devastacions d’Almansor i del seu fill Abd al-Malik les quals afectaren greument
tota la marca del comtat de Manresa, el comte Ramon Borrell i la comtessa Ermesenda, entre
els anys 1010 i 1015 donaren al bisbe Borrell de Vic un territori de nom Segarra per a repoblar.
L’any 1015 el bisbe donà al levita (amo de castell o castells en servei de l’Església) Guillem
d’Oló, castellà de Mediona i Clariana aquesta marca de la Segarra en la qual hi havia els tres
puigs de Calaf, Calafell i Ferrera. El 1038 quedà establerta la següent estructura feudal: els
bisbes de Vic, senyors eminents, els vescomtes de Cardona feudataris que designaren castlans,
les famílies dels quals aniran canviant. Al s XII es documenta una família de nom Calaf,
probablement castlana del castell.
El 1318 el castell de Calaf quedà vinculat al vescomtat i, a partir de 1375 al comtat de Cardona.
Segons el fogatjament del 1359 Calaf comptava 63 focs i figurava dins la vegueria de Cervera.
La casa de Cardona era senyora de la vila de Calaf.
El 1462 guerra de la Generalitat contra Joan II. S’esmenta el castell com a «molt fort e
defensivol». El 1602, hi ha esment de «la capella del Castell»; en visites anteriors al 1630,
sovint hom parla de l’església de Sant Pere del Castell.

Pel maig de 1710, un destacament borbònic irlandès, a les ordres del tinent general Daniel
O’Mahony, atacà el castell de Calaf, on hi havia una guarnició austriacista, i a continuació, hi
calà foc, després de prendre i destruir una gran quantitat de provisions de l’exèrcit austriacista.
Un any i mig més tard, durant els mesos de setembre i desembre de 1711, en l’enfrontament
de Prats de Rei, la vila de Calaf acollí el quarter general borbònic del Duc de Vendôme, que es
trobava instal·lat al casal de Mn. Jeroni Abadal. La vila fou ocupada per més de 30.000 soldats,
que es desplegaren també per la població de Sant Martí Sesgueioles, fins que abandonaren la
zona el desembre de 1711.
L’any 1781, el castell acabà enrunant-se fins a arribar avui dia que s’han aplicat diverses feines
de recuperació.
És una fortificació de planta poligonal amb cinc costats de longituds lleugerament diferents i
amplada i longitud de 28 m. Els murs tenen un gruix de 270 a 300 cm. Actualment es conserva
en una alcària variable; en alguns trams de mur supera els 10 m. A l’angle nord-est hi hagué
una planta circular, ara totalment ensorrada. Les parets perimetrals són fetes amb carreus
grossos (30 x 35 cm), ben escairats i col·locats a trencajunt. La porta és situada a la banda
meridional que dóna a la població. Dintre del recinte de muralles, hi havia l’església de Sant
Pere, que féu de parròquia fins a mitjan segle XV. Aquesta església, que va acabar enrunant-se
el 1781, estava situada prop de l’antic Hospital, tal com deixa entreveure una part de la
muralla del castell que, de fet, havia estat un dels murs del temple.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s